La
incessant lluita del disseny, per demostrar que no és només ornament. Yves
Zimmermann, Fernando Martín, Jordi Mañà, Emilio Gil, Fátima Pombo, Anna Calvera,
Jordi Pericot, Raquel Pelta, Ana Herrera, Ramon Benedito, Gae Benedito, Enrique
Ricalde i David Gràcia, reflexionen l’estètica dels objectes quotidians,
partint de l’antic projecte regenerador de l’estètica filosòfica i aplicant-lo
al disseny. Un llibre editat per Ana Calvera
i publicat per GG Diseño.
Javier Pioz fou un dels participants a les jornades
Mater, celebrades aquest cap de setmana i que culminen les activitats
paral·leles a l’exposició Mater in Progress.
Arquitecte, soci de Cervera & Pioz Arquitectos, és un
dels autors de la torre biònica, el projecte d’una ciutat vertical de 1228 metres d’altura,
300 pisos i amb capacitat per a albergar cent mil persones. L’edifici constitueix
un hàbitat basat en l’aprofitament dels recursos naturals i proposa el
replantejament dels sistemes constructius actuals, ineficients a major alçada
-com a exemple els 4 metres
quadrats estructurals per cada metre quadrat útil que necessiten les torres
petrones- com dels seus usos: 12 barris diferents que albergarien oficines,
zones residencials i d’oci.
Si bé el projecte va néixer amb un caràcter
d’investigació, l’alcalde de Shanghai s’ha mostrat força interessat en el
projecte, i es que per a una ciutat de 4800 gratacels i més de 18 milions
d’habitants, es només un repte més.
Els propers divendres 25 i dissabte 26 d’Abril,tindran lloc les Jornades Mater. ‘Dues jornades articulades al voltant de settemes d’actualitat en materials a nivell d’investigació i desenvolupamentindustrial que serviran per debatre i donar desposta a aquesta pregunta. Elsparticipants en els debats reflexionaran sobre els nous materials des dediferents àmbits i a través de l’exposició d’experiències i projectes concrets’.
Els debats seran moderats per Javier Peña (comissari de Mater in Progress) BethGalí (Presidenta del FAD i Valérie Bergeron (coordinadora de Mater) i tindràcom a ponents a Jordi Bardolet, Antoni González, Carmen Mijangos, Martín Ruiz deAzúa, Víctor Fabregat, Carmen Hijosa, Ariadna Miquel, Miquel Ridao, JoaquimMatutano, Javier Pioz, Jordi Truco, Pau Borràs, Oriol Guimerà, Raquel Peralta, JosepPuig, Daniel Garai, Javier Gil, Josep Maria Guilemany, Pau Vidal, AnnaBariach, Pere Castells, Martí Guixé, Conrado Aparicio, Nabil Khayyat i IgnasiCubiñá.
Aquí teniu el programa. L’accés és gratuït, les places són limitades i us podeuinscriure omplint aquest formulari.
Molta gent, massa pompositat, poques novetats i escàs
contingut. Tres dies no donen per prou, però la impressió rebuda deixa molt que
desitjar. Els guanyadors de tot plegat, alguns patrocinadors com Mini o
Campari -que s’hauran fet d’or- i els de sempre, Ross Lovegrove, Karim Rashid, i Philippe Starck, qui fins i tot disposava d’un estand propi a la fira! Patricia
Urquiola, Naoto Fukasawa, Konstantin Grcic i Jaime Hayón, també aconsegueixen un raconet. Els nostres, a l’Insituto
Cervantes, al Spain Playtime, i al Uno Design.
Comença la
fira de les fires, el Salone Internazionale del Mobile, que juntament amb el Salone Satellite, tindran lloc del 16 al 21 d’Abril. Ja fa setmanes però, que alguns
portals estan preparant el terreny tot anunciant els grans esdeveniments.
Diversos diaris informen aquests dies del Mom, un sistema
de carrils magnètics previstos per a les mitjanes de les autopistes i per a
cotxes de fins a dos passatgers que conduirien sols. El projecte funcionaria
paral·lelament a les carreteres actuals, per on continuarien circulant els
cotxes convencionals. La circulació es preveu automàtica i la velocitat i
distància entre els nous vehicles seria constant. Els cotxes s’incorporarien
als carrils a través d’unes estacions, on un cop deixat el vehicle tradicional,
hom optaria per a llogar-ne un Mom i evitar cues.
El projecte ha estat liderat per Dean Markey i Pep Valls,
de l’empresa Nbowm, amb seu a Igualada i orientada a la conceptualització de
nous productes i serveis. Segons expliquen, per ara ja han establert els
primers contactes amb els Emirats Àrabs i per al 2010, ja podriem veure alguna
prova pilot. Podeu veure una simulació del projecte aquí.
Una patent és el conjunt de drets garantits per un govern
a l’inventor d’un producte susceptible de ser explotat industrialment. I Aquest
any en fan cinquanta, de la que segurament sigui la patent catalana més
popular: El Chupa Chups d’Enric Bernat. Però la història de les patents no
s’inicia aquí, sinó ja fa uns quants segles. I és que l’any 1552, fou concedida
una cèdula de privilegi al també català Guillem Cabrier. Les cèdules de
privilegi tenien caràcter vitalici i servien per a protegir els inventors
d’imitacions i plagis. La de Cabrier, es considera la més antiga d’Europa
i se li concedí per un sistema de pales que permetia navegar sense tracció
humana i sense necessitat de veles o rems.
D’allà en vindrien més. L’Ictineu de Narcís Monturiol, el
pintallavis Rouge Baiser de Josep Colomer o el ja esmentat Chupa Chups d’Enric
Bernat, o alguns de més recents com el generador d’energia flotant de l’empresa
Ceflot, el motor d’aire comprimit d’MDI, un equip d’anàlisis de residus plaguicides
presents en la recolecció de Konich-Tech o el Casc amb airbag incorporat d’APC
Systems. Fa temps, vaig escriure sobre el Google Patents. Us enllaço ara
amb, la oficina espanyola de Patents i Marques i el seu curiós museu virtual.
Des de Madrid,l’Álvaro Sobrino ens regala periòdicament interessants articles al seu bloc. Segurament, sigui dels pocs dissenyadors capaç de desafiar als qui mouen els fils del dissenya l’Estat Espanyol. Un altaveu de denuncia del que no funciona. En el seu darrerarticle, El diseño espectáculo, posa en evidència com l’Agència de DesarrolloEconómico de la Rioja,l’ADER, invertrà 339.000 euros per a què Devota&Lomba, Francis Montesinos,Jesús del Pozo, David Delfín, Roberto Torretta i Juan Duyos, juguin a serdissenyadors gràfics i industrials per un dia. Pagats per tots els ciutadans de la Rioja i amb el clar desprestigi dels qui dia a dia intenten tirar endavant la professió amb dignitat i sense fer-ne un espectacle.
L’ÁlvaroSobrino és dissenyador gràfic, periodista i editor. El podeu llegir al Visual oal seu bloc. Sobre la notícia de les estrelletes del disseny, podeu llegir-ne mésaquí.
Matthew Dent és el nom del jove dissenyador gràfic gal·lès,
guanyador d’un concurs per a redissenyar les monedes britàniques. Un
interessant treball que conflueix la tradició heràldica de l’escut d’armes
britànic, amb una visió moderna en el tractament i la disposició del mateix. Diferents
fragments de l’escut apareixen en les distintes monedes que juntes, configuren
l’escut reial. La proposta guanyadora, ha estat triada pel jurat entre les més
de quatre mil propostes presentades. Les noves monedes contrasten al meu entendre, amb la
visió conservadora i vulgar dels euros. Dissenyats pel científic i informàtic Luc
Luyckx, de la Reial Casa
de la Moneda
de Bèlgica, que no només no funcionen, ja que les diferents monedes no són fàcilment
identificables, sinó que prescindiren de l’interessant llegat històric d’aquest
antic objecte. Com escrigué al seu dia Yves Zimmerman a la revista tipogràfica:
Les queda
ya poco tiempo a la peseta, al marco, al franco francés y a otras monedas
europeas; de aquí a unos meses se instalará el euro. Con independencia de lo
que puede significar la introducción de esta nueva moneda para cada usuario, lo
que parece claro es que el diseño de los billetes euro es decepcionante.
Resulta difícil entender que Europa –nuestra Europa–, cuna de tantas cosas,
entre ellas del diseño, se represente hoy, siglo XXI, de esta manera mediocre y
tan carente de contenido europeo. Este diseño es el déjà vu de siempre: su
concepción y diseño son iguales a los de los billetes actuales de los marcos
alemanes, de las pesetas, de los mismos antiguos billetes suizos –de los que,
precisamente, se deshicieron para crear una imagen más contemporánea– y también
iguales a los de tantos otros. Es decir: no aportan nada, sino más de lo mismo.
El simbolismo de los puentes y de las puertas, respectivamente portales, que
figuran en el anverso y reverso de los billetes, no corresponde al lenguaje
visual y a las características de los billetes de banco. Su sentido no es
necesariamente comprensible a primera vista y ello se comprobó en la encuesta.
Al parecer, muchas personas que participaron en ella no lo entendieron; se ha
dicho que sólo después de soplarles: ‘puente = unión entre orillas = unión
entre países’, se dieron cuenta de la idea. Estos billetes dan una imagen de
una Europa mediocre, anticuada, convencional, no innovadora.
No se
entiende por qué los políticos responsables de este proyecto no tuvieron el
valor de tomar ellos la decisión sobre cuál era la imagen que Europa debía
transmitir al mundo a través de sus billetes de banco y de confiar la elección
del mejor diseño a un jurado calificado. Al menos hubiéramos tenido unos
billetes más dignos y más representativos de Europa. ¿O acaso querían que
decidiera ‘el pueblo’ porque ellos mismos no tienen ideas claras de lo que es,
o debería ser, Europa?…
Un interessant recopilatori del treball de més de cent dissenyadors
industrials contemporanis, duta a terme per Terence Conran i Max Fraser i que l’Editorial
Blume ens presenta en castellà com ‘Los diseñadores hablan sobre el diseño’. El
llibre no es limita a una recopilació dels seus treballs, sinó que ens resumeix
la seva trajectòria i ens inclou una entrevista a cadascun d’ells. Fonts d’inspiració,
influències, moments d’inflexió, metodologies de treball i la relació amb els seus
clients que de forma més o menys diplomàtica -força diplomàtica, de fet- van
contestant.
